Alacant, ciutat integrada dins de les més íntimes aigües del Mare Nostrum, es vist de gala en els dies en què la calor envaeix els seus carrers. Alacant és pur foc, i ara més, quan es fa coincidir l’entrada del càlid solstici d’estiu amb Els Festes del Foc: Els Fogueres de Sant Joan d’Alacant.

En la nit del 20 de juny, fruit d’un ja tradicional ritu nocturn, es duu a terme La Plantà. Aquest goig, aquesta acció festera és l’encarregada de donar començament als Fogueres de Sant Joan. Cada foguera que es planta en ple carrer a partir de les dotze de la nit no és simplement un monument de cartó, colorista i satíric, sinó que es transforma en tot un símbol del naixement alegre, del viure digne i gloriós d’una festa que naix per a morir cremant-se.

La foguera, que és la base de la festa, amaga dins de la seua superficialitat plàstica, atrevida, el talent d’un poble amb història, amb senyes d’identitat pròpies. En aquest art popular és important que tant l’estètica com la crítica estiguen unides formant una harmonia inseparable, impredictible, on cada any sorprén per la seua genialitat i creativitat. Dels centenars de figures que decoren la ciutat solament una serà salvada de la pira. Solament el denominat Ninot Indultat, que es convertirà, per decisió popular, en l’únic testimoni.

La dona té un paper predominant en Els Fogueres. En els seus orígens, aquesta era una festa creada exclusivament per homes, i d’edat avançada, però el símbol femení sempre va estar present. Tant és així, que en l’actualitat la màxima representació viva dels Fogueres és la dona, la Bellesa del Foc. Així mateix, en l’organigrama intern de la festa, la dona ha passat a exercir la major part dels càrrecs de més responsabilitat.

És ben conegut per tots l’afany lúdic, “marxós”, de les festes de la ciutat. La nit és la principal protagonista. Incita al colorit perquè milers de bombetes de molt diferents colors i multitud de coets il·luminen el fosc i estavellat cel mediterrani. Es tracta en una vertadera lluita contra el somni. No obstant això, no hem de menysprear amb això la Festa. Un acte protocol·lari on la varietat sensorial està assegurada; és més, està justificada. El Mediterrani valencià s’ha vingut caracteritzant pel seu gran sentit musical, per l’amor a la pólvora, per la festa, per l’alegria i el bon humor. Com era d’esperar, tot això es converteix en els pilars fonamentals d’aquest festeig. Alacant aquests dies està voltat de música i pólvora, desfilades i barraques, llum i color, corregudes de bous… Esdeveniments que defineixen una festa que s’estén pels carrers, poblades de gent que transforma la faç urbana de la ciutat en un museu popular. La romana Lucentum s’esdevé en un marc de sensacions, de sentiments, de convivència…, que pot amb tot, calendari laboral i escolar inclòs.

En cada districte la música i la pólvora es repeteixen diverses vegades durant el dia. Què millor forma hi ha d’incloure a la totalitat de la població en una festa sinó és des de bon matí? Cada dia, a les huit del matí, la banda de música i un sac carregat de petards, traques i palmeres recorren la ciutat. Es tracta de la Despertà. És inútil resistir-se a ella. Com a inútil és enfrontar-se a la monumental Mascletà, que es duu a terme durant sis dies intensos de pirotècnia. És una simfonia de coets, de centenars de quilos de pólvora, que porten un tempo quasi musical. On alguns senten soroll, els alacantins senten música; on els forans veuen fum, els alacantins veuen bellesa.

I entre riures, gent, color, calor… la festa arriba a la seua fi. El colofó de tot un any de sacrifici, de dur treball físic i intel·lectual, té la seua cita la nit del 24 de juny, La Nit de Sant Joan, amb la tradicional Cremà. Aquesta nit es fusionen perfectament elements mítics i ancestrals, alegries i tristeses, aplaudiments i llàgrimes. Aquesta nit suposa el final, la conclusió, però al seu torn és el senyal que tot torna a nàixer. La ciutat sencera crema. I tot això és el que pansa pel cap de quants es troben esglaiats “A la llum dels Fogueres”, com resa l’himne de la festa.

Al matí següent, els artistes foguerers prepararan novament el seu taller per a impregnar-ho de l’art que un any més tard serà condemnat al foc. És un joc. Aquesta impecable contradicció és la que defineix tot el sentir d’un poble. “En les Fogueres l’art naix perquè ho mire el Sol i ho destruïsca la Flama”.