M’agrada quan plou a Monòver.

M’agrada l’olor de la pluja sobre els carrers, sobre la roba impermeable, sobre el paraigua que ens protegeix de les gotes d’aigua fresca.

M’agrada notar aquesta frescor que despedeix l’aigua neta, clara.

Quan plou a Monòver el dia canvia de color. Com si d’una pel·lícula es tractara es converteix en blanc i negre, en grisos de diverses tonalitats i intensitats.

Quan plou a Monòver el temps es para. El silenci es combina amb el xiuxiueig de les gotes caient, amb les xapotades de les botes d’aigua dins els bassals i els cotxes. Perquè si una cosa apareix com de la no res a Monòver quan plou són cotxes.

Als voltants dels col·legis cotxes i paraigua cobren protagonisme a les hores clau de portar i recollir els xiquets. El caos s’apodera dels monovers quan cauen “quatre gotes d’aigua”.

Més enllà de tristor i malenconia, la pluja és regeneradora i així s’ha de rebre.

Però què bonic és Monòver sota la pluja!

Notícies relacionades: